Quan el rendiment no pot anar en contra del benestar

Una pregunta necessària

Fa poc vaig veure el documental sobre l’Andrea Fuentes: Locura artística. I mentre l’anava mirant, hi havia una idea que no em sortia del cap: quina és la manera correcta de viure l’esport d’alt rendiment?

Durant molts anys hem normalitzat una idea molt concreta: si vols arribar lluny en l’esport, hauràs d’aguantar molt, sacrificar molt i, sovint, patir molt. Com si el preu del rendiment fos inevitablement el benestar personal.

El que explica l’Andrea al documental trenca bastant amb aquesta mirada.

Rendiment i felicitat no haurien de ser incompatibles

Els seus valors personals i la seva manera d’entendre l’entrenament em semblen molt reveladors: no serveix de res dedicar tantes hores, tant esforç i tant sacrifici a un esport si aquest procés no et permet ser feliç. El rendiment i el benestar no haurien de ser enemics.

El lideratge que construeix o desgasta

Aquí el paper de l’entrenador és clau.

Un entrenador té molt pes en com un esportista viu la seva experiència. El tipus de lideratge pot marcar la diferència entre un entorn de creixement o un entorn de pressió constant. I això no vol dir que hi hagi una única manera d’entrenar, perquè cada esportista i entrenador és diferent. Però sí que vol dir que cal estar obert a evolucionar, a revisar els models de lideratge i a provar maneres de treballar que també cuidin la salut mental de l’esportista.

Durant molt de temps s’ha defensat la idea que, si vols resultats, has de dirigir amb duresa, amb control i amb una certa distància emocional. Com si l’exigència només pogués existir dins d’un model gairebé militar.

Arribar lluny sense trencar-se pel camí

Però potser el repte no és arribar ràpid sinó arribar lluny sense trencar-se pel camí.

Allargar la vida esportiva, aconseguir rendiment i cuidar la persona que hi ha darrere de l’esportista haurien d’anar de la mà.

De fet, estic bastant segura que si preguntéssim a molts esportistes d’alt nivell si voldrien exactament el mateix camí que han viscut per als seus fills o per a les persones que més estimen, molts dirien que no. No perquè no estimin el seu esport, sinó perquè el camí sovint ha estat molt dur.

Altres maneres d’entendre l’exigència

Per això em sembla tan interessant el que representa l’Andrea Fuentes. El seu exemple mostra que hi ha altres maneres de liderar. Maneres on l’exigència i el rendiment poden conviure amb la cura emocional, amb l’escolta i amb una mirada més humana de l’esport.

Potser és el moment de començar a revisar algunes creences molt arrelades dins del món esportiu. Potser el lideratge del futur no serà el que imposa, sinó el que acompanya.

Un documental per mirar l’esport des d’un altre lloc

A continuació, us deixo l’enllaç per veure el programa Locura artística. L’Andrea explica des de dins el seu procés, amb dubtes, pors i moments d’incertesa. I el final és interessant no només pels resultats, que també, sinó perquè mostra que es pot competir al màxim nivell sense deixar el benestar pel camí.

Perquè al final, l’esport pot exigir molt. Però no hauria de demanar-nos que deixem de ser persones.

Carla, de La ment en Joc
Psicòloga UEH