La família a l’esport: ser refugi, no pressió

Esport de base: créixer abans que destacar

Abans de parlar de partits, errors o nervis, val la pena aturar-se un moment i fer-se una pregunta senzilla: amb quina finalitat apuntem als nostres infants a fer esport? Sovint ho fem perquè volem que gaudeixin, que facin amistats, que aprenguin a esforçar-se, a organitzar-se i a gestionar la frustració. Però, sense adonar-nos-en, de vegades també hi poden aparèixer expectatives més centrades en el resultat: que guanyin, que destaquin, que siguin dels millors.

No hi ha res de dolent en tenir il·lusió. El que és important és no confondre les nostres expectatives amb el procés que ells necessiten viure.

En l’esport de base, l’objectiu no és el mateix que en l’esport professional. Aquí no estem formant atletes d’elit; estem acompanyant infants i adolescents en un procés de creixement personal. L’esport hauria de ser un mitjà per desenvolupar habilitats i valors, no un fi en si mateix.

Quan una mirada busca seguretat

Imaginem ara una escena molt habitual. Partit ajustat. A la grada es nota la tensió. A la pista, el vostre fill o filla comet un error i, durant un segon, gira el cap i us mira. Aquella mirada no busca una correcció tècnica ni una explicació tàctica. Busca alguna cosa molt més bàsica: seguretat.

Quan un nen o una nena fa esport, la família es converteix en el seu principal punt de referència emocional. És natural viure-ho amb intensitat, patir, alegrar-se, implicar-se. El que realment marca la diferència és el que transmetem en aquests moments concrets.

Quan els fills saben que, passi el que passi, l’afecte no canvia, competeixen amb més llibertat. S’atreveixen a provar, a equivocar-se i a tornar-ho a intentar. En canvi, quan perceben que el resultat pot modificar la mirada dels pares, la pista es converteix en un espai de pressió. Ja no competeixen només per gaudir o aprendre, sinó també per evitar decebre.

L’error també necessita un lloc segur

Els infants i adolescents necessiten sentir que tenen un lloc segur on tornar, especialment quan s’equivoquen. Si després d’un error la reacció és tranquil·la, el missatge que reben és clar: “Pots continuar.” Si la reacció és de crítica, de gestos de desaprovació o de decepció, encara que no s’expressi amb paraules, el missatge pot ser un altre: “No és suficient.” I aquest missatge, repetit, pot pesar molt.

L’esport de base no és un examen constant. És un espai per provar, fallar, aprendre i créixer.

Acompanyar des dels petits gestos

En el dia a dia, ser aquest lloc segur es concreta en gestos petits però significatius. El trajecte en cotxe després del partit no ha de convertir-se en una revisió detallada de tots els errors. Pot començar amb un “Com t’has sentit avui?” en lloc d’un “Heu guanyat?”. L’orgull no hauria de dependre del marcador, sinó de l’actitud, de l’esforç i del compromís.

També implica ajudar a construir hàbits. Preparar la motxilla, arribar puntuals als entrenaments, organitzar estudis i esport són aprenentatges que van molt més enllà de la pista. Però això no vol dir convertir cada descuit en un drama. Si un dia s’obliden alguna cosa, podem aprofitar-ho per reflexionar junts sobre què poden fer la propera vegada, en lloc de reaccionar amb retrets.

I, finalment, implica modelar amb l’exemple. Els fills aprenen molt més del que veuen que del que senten. Si demanem respecte, però cridem a l’àrbitre o critiquem l’entrenador, el missatge real no és el que creiem. En canvi, si mantenim la calma i acceptem decisions que no ens agraden, estem ensenyant regulació emocional i esportivitat.

Els valors de la UEH

Aquesta és també la manera com, des de la Unió Esportiva d’Horta, entenem i volem fomentar l’esportivitat. No només com una actitud dins del camp o de la pista, sinó com una manera d’acompanyar l’esport: respectant les regles, el cos tècnic, l’arbitratge, els companys i companyes, l’equip rival i totes les persones que en formen part.

Per això, el decàleg de valors de la UEH recorda una idea molt senzilla, però molt important: els infants i joves no necessiten instruccions des de la graderia, ni crits, ni gestos de nerviosisme, ni comentaris que menyspreïn ningú. Necessiten sentir que el seu espai de joc és respectat. Que l’equip rival ve a jugar, com ells. Que l’àrbitre es pot equivocar, com tothom. Que els seus companys i companyes són també els seus amics i amigues. I que, després del partit, més que una lliçó sobre el seu joc, el que necessiten és ànim.

Perquè, al final, venen a passar-s’ho bé, a intentar fer-ho tan bé com puguin i a aprendre també quan s’equivoquen. I les famílies, des de la calma i el respecte, poden ajudar molt a fer que aquest aprenentatge sigui possible.

Sostenir sense dirigir

Quan la família actua com a refugi emocional, el nen o la nena s’atreveix més, assumeix reptes i aprèn millor. Quan competeix amb por de decebre, el cos entra en mode protecció i és més fàcil que es bloquegi.

Acompanyar no és dirigir des de fora. És sostenir des del darrere.

I si l’esport està generant tensions repetides, discussions constants o molt patiment a casa, potser no és només una qüestió esportiva. Posar-hi paraules amb ajuda professional pot ajudar a recuperar l’equilibri.

L’esport pot ser una gran escola de vida. Però la base emocional sempre comença a casa. 

Carla, de La ment en Joc
Psicòloga UEH